Opinió diari ARA, Periodisme local

3000 navegants a la recerca de la gironitat


Crear un grup a Facebook és prou senzill: Pàgina d’inici, menú esquerre, clic a “Crear grup”. Si, a més, el grup que es crea és del tipus NED (sigles de No Ets De…) tot flueix. A casa, el nostre NED ja té més de 3000 membres compartint això de “ser de Girona”. Però què hem de saber per ser-de-Girona? Si ens prenem al peu de la lletra la capçalera, segurament molts gironins hauran descobert, esmaperduts, que no són de Girona. I això, els gironins no ho podem tolerar. Llavors, hi entrem diàriament per comprovar si aquell dia som de Girona o no. Hi ha dies que ens sentim estrangers de la nostra pròpia terra. Però els dies que som de Girona, obrim els ulls del cor i gaudim amb les fotos dels anys dels avis o les de la retina més recent. Descobrim imatges, ressuscitem records, racons de pedra infinitesimal. Gràcies al grup, s’obre màgicament el teló d’una nova memòria entre generacions: Avui, al NEDG hi ha un membre que assegura haver sabut moltes coses d’un parent gràcies a les fotografies del mur (esperem que bones). També hi ha un noi que vol compartir amb tothom el plaer tradicional de pixar-se a la Devesa per barraques. Uns quants li han dit guarro, d’altres han identificat la pixarada amb aquell ser-de-Girona que reconeixen al seu costumari mental. Edificis desapareguts, bars de joventut, inundacions històriques, art al carrer. Tot un viatge emocional d’uns internautes que els agrada trobar-se, en públic i portes endins, a la recerca de la gironitat.

Anuncis
Estàndard
Opinió diari ARA, Periodisme local

L’arquitectura de salut


keep_calm_and_simply_walk_into_mordor

Caminar va bé per tot i això ho saben molt bé els dissenyadors de l’hospital de Santa Caterina que, per cert, fa poques setmanes va complir deu anys servint salut exemplar a Salt.

Contemplem-lo: El Santa Caterina es desplega en una sincronia perfecta entre pensament i arquitectura. Tot està disposat per fer cames: Amplis espais voltats de verd on els conillets podrien saltironejar per sempre, gairebé 28.000 metres quadrats d’hospital horitzontal. Així, anar-hi ja vol dir cuidar-se si pensem que quan un té hora al metge, pot viure-ho com tot un itinerari de salut (sempre que les nafres per les quals se sol acudir a l’hospital no ho impedeixin).

Però surtin amb temps de casa que la ruta va així: Vostès aparquin el cotxe (si poden) o paguin l’aparcament que tampoc és tan car. Saltin o rodegin la barrera per vehicles de l’entrada, segons la seva condició física. Un cop fet això, segueixin la curvatura del flairós camí de romaní que els portarà fins la porxada principal. Allà els saludarà sempre algú que demana un cigar o diners per agafar l’autobús. No el rodegin ni el saltin: el saludin, llavors declinin o acceptin la seva petició amablement. Un cop a dins, caminin una mica més, passant pel bar, la cabina de loteria i la botiga de regals. Tot seguit, girin al primer trencant a mà dreta. Ara porten uns deu minuts caminant a bon ritme o vint minuts si estan prenyades, coixes, grasses o les tres coses a la vegada. Si s’han cansat, pensin que estan treballant per la seva salut i que encara queda un tros fins el mostrador d’admissions, el punt exacte on els darrers mesos es fan i es desfan més estoics de la província.

Estàndard
crònica, literatura, pares mares i fills, Periodisme local

Crònica d’una petita revolució domèstica


Des que per sant Jordi em van regalar l’últim disc de Els Amics de les Arts, a casa torna a sonar música. I al cotxe i a la dutxa i a l’ascensor i mentre es cuina. Dono el meu més profund agraïment a aquesta nova descoberta que ha desbancat per complet la tirania del disc del Super3 que sonava sota l’estrident amenaça de l’ emperadriu de casa –una espècie fàcilment catalogable de 2 anys, única en la seva franja d’edat, filla de dos pares que passen la trentena i que encara miren Bola de drac mentre sopen, així com molt enganxats a la tendresa insòlita dels vuitanta  llargs. Així com molts dels protagonistes de les històries que expliquen les cançons dels Amics de les arts.

Però va sonar el Ja no ens passa  ̶ l’eficient reclam del disc, tot sigui dit ̶  i es va fer el silenci. La criatura es va col·locar el xumet i va assentir en un gest d’aprovació, marcava el ritme amb el caparró i fins i tot cantussejava. Vés a saber què havia provocat aquell miracle! Potser reconeixia els seus pares en aquella peça. Alguna frase de lament o  pèrdua, d’ironia constructora, algun estirabot que li sonava al nostre estil generacional.

Així que fa uns dies, quan vam veure que els tindríem al pavelló de Vilablareix durant la festa major vam pensar que seria una bona manera d’agrair a aquests músics prodigiosos el tomb que havien provocat en la qualitat de la nostra vida. Ens vam calçar les vambes, pensant durant uns moments en què ens solíem posar quan sortíem de casa per divertir-nos i fer coses d’aquestes. Realment ens ho vam haver de pensar i val a dir també que va costar aixecar-se del sofà i deixar els Maleïts Malparits de Tarantino a mitja escabetxinada. Però ho vam fer.

Arribats allà, pensàvem trobar tot de pares de la nostra lleva que havien deixat els nens dormint amb els avis i que venien retrobar-se amb ells mateixos durant una estona. Però el pavelló estava ple de vilatans joveníssims, també dels pares dels vilatans joveníssims i dels avis dels vilatans joveníssims, cosa que em va despertar alguna inquietud antropològica.

Des de la grada veia una noia altíssima i esvelta, situada a primera fila, els cabells rossos li arribaven al cul i es balancejava amb la multitud que es veu que era capaç de beure cervesa (recordem que estem al Birrablareix!) xerrar en volum de discoteca i escoltar. La cridòria estrafeia una el so que es mereixia aquella festa i des de la grada no podíem sentir bé els petits monòlegs que solen fer tan entranyables els lapses entre les cançons.

Llavors, els avis de davant nostre es van aixecar. Anem! ̶ ̶ Van dir. Per un moment vaig pensar que se n’anaven a casa. Que creuarien el carrer, entrarien a casa, es posarien el pijama, es farien un got de llet amb galetes, un petó, posarien les respectives dentadures en remull i s’adormirien pensant que ja no tenen edat per aquestes coses. En comptes d’això, els avis vilablaretencs, van baixar dirigint-se a la pista, obrint-se pas a cop de bastó entre la quitxalla i es van posar a ballar. Som-hi! ̶ vam dir-nos mentre ens afegíem a la festa, avergonyits pel nostre galopant sedentarisme.

Estàndard
Periodisme local, vida quotidiana

Emprendre, avui.


Superhero Under Cover

Diu el  diccionari que un emprenedor és aquell que té iniciativa i coratge per a emprendre i dur a terme, amb una gran activitat, les pròpies empreses, especialment empreses difícils, arriscades. En acabat posa un exemple “És un home molt emprenedor”. A l’entrada posterior, es fa referència al seu sentit específicament econòmic: persona que crea, desenvolupa i implanta un projecte empresarial. Aquí, el diccionari no n’inclou cap d’exemple. Potser perquè no cal. Seria molt difícil d’escollir-ne un entre els centenars d’ emprenedors  que neixen cada dia a Catalunya.

Emprenedors, prohoms del desitjat canvi de signe de la desoladora inèrcia econòmica i d’una cosa més important, la cosa que es perd quan el temps d’aquesta conjuntura s’allargassa: La il·lusió col·lectiva, l’esperança de tots que això canviï.  I per aquest alt propòsit és evident que s’esperona l’esperit emprenedor als quatre vents, que se sembren les llavors de l’emprenedoria arreu, fins i tot a aquells llocs on no hi pot créixer res. Que no hi ha ni el sól adequat ni allò necessari per fer-hi créixer cap cosa. Tothom pot ser emprenedor! Cal que neixin emprenedors a cada instant!

Potser una dinàmica que es detecta fàcilment agosarada i tacada d’un optimisme gairebé dogmàtic. Llavors, amb el projecte i la il·lusió sota el braç, aquests valents emprenedors es troben amb un accés al finançament gairebé quimèric i amb una administració que no disposa de prous recursos per recolzar efectivament  la seva aventura.

Però un emprenedor no sempre ha estat això. No sempre ha estat ni en nombre ni en intensitat d’aquests dies l’alternativa  a l’assalariat, a l’aturat als milers de persones que gasten cintura i talents per sobreviure aquest moments convulsos.

Hi havia hagut un moment en la història, que  quan algú es referia a un enterpreneteur, parlava de constructors de ponts i camins, d’arquitectes. També d’aventurers, aquells que es feien a la mar en busca de fortuna a través de l’intercanvi. Aquest és l’esperit que fa sentit amb la paraula “Emprenedor” d’avui en dia, més enllà de la moda política o la necessitat económica. La constància, la perseverança, la capacitat de prendre decisions i entomar també les conseqüències d’aquestes decisions: Aventurar-se sabent que no hi ha recessos per aquells que s’aventuren.

Tot això i més: Visionaris, gestionadors de la incertesa, mags dels números, funambulistes, lluitadors. Avui que l’emprenedoria s’entén com una mena d’heroïcitat cultural ens agrada poder  remetre’ns als seus orígens.

Però malgrat la propaganda, tot ens fa pensar que no és un bon moment per iniciar un projecte. Que hem de buscar un bon cobert i esperar. Que fer-se emprenedor, com qui es  fa aventurer, no seria cosa de valents, sino de temeraris. Però també podem anar més enllà de tot plegat. De les modes i les sospites de les modes. De l’optimisme superficial i del recel sistemàtic. Podríem  fer una relectura d’aquesta desvirtuació de l’emprenedoria i del moment descoratjador en què vivim. Veure aquí la oportunitat per buscar solucions noves als problemes que ja són vells. I no ho farem apuntant-nos a cap corrent infranquejable perquè no ens quedi més remei. Ens direm emprenedors perquè necessitem creure-hi i posar les nostres esperances en una renovada manera de veure’ns i de veure el món.

Dones Emprenedores

I aquesta proclama  que escric ve de totes les coses que he après aquest any, gràcies al grup de dones emprenedores vinculades al nostre projecte EFCI-Dones Salt.  Gràcies a aquest grup de mares i àvies, de companyes, he pogut veure com es fomenta un renovat enfocament i convèncer-me de que potser no són bons moments per a tots el que volen emprendre, però sí que ho són pels que els urgeix emprendre, començant per la seva pròpia vida.

Estàndard
literatura, Periodisme local

Gintònic (Sobre Climent, de Josep M. Fonalleras)


00106522009262___P1_1000x1000

El gintònic, aquí l’apunt més cultural d’aquesta reflexió, és un còctel obtingut per la mescla de ginebra i tònica. Es considera un magnífic digestiu, per la perfecta conjunció d’amargs, dolços i anisats presents al combinat.

Una cosa semblant passa amb aquesta novel·la. Funciona com la mescla espiritosa que ens ajuda a pair alguna cosa contundent que ens hem empassat (com ara algun imperatiu). I ho fa no només perquè està ben fet, sinó també perquè porta bona ginebra i una tònica de marca.

A mi m’agrada perquè no me’l solc prendre sola ni tan sovint –Estaríem arreglats! Però si mai ho fes -això de beure un gin tònic sola i poc sovint-  brindaria a l’aire com si estigués ben acompanyada, com si celebrés qualsevol cosa en nom de la salut, les peles l’amor i  l’amistat.  També per aquelles coses que no es poden dir i que apareixen en el “Clinc!” del xocar de les copes. Feu-ne un glop i ja m’ho direu.

Estàndard
Periodisme local, Uncategorized, vida quotidiana

L’ou i la castanya


Avui he respost una enquesta on es preguntava si agradava el cartell de Fires. Evidentment, des que pels volts dels anys 80 la meva tieta va obsequiar la ciutat amb el seu, no n’hi ha hagut cap més de tan meravellós. Això és el que faltava a l’enquesta: Un “sí”, un “no”, un “indiferent” i un “no tantmeravellós com el de la Roser Oliveras”.

El cas és que cada any tenim cartell de fires i moment contemplatiu. Després, alhora de fer un judici estètic, el que se sol fer és substituir el comentari per una frase feta. Per no mullar-se del tot, per no semblar un mal bitxo, per ser un bon gironí.

D’aquesta manera podem trobar:

“Què vols que t’hi digui? A tants caps tants barrets!” = Deu haver algú que li agradi.

“Jo d’art no hi entenc pas res”= Suposo que qui hi entengui hi deu saber-hi veure la gràcia.

“És molt modern per mi”= Quines coses que fan avui en dia.

“Entre gustos figues seques” = Quin xurro!

També hi ha qui li agrada.

I l’ou i la castanya d’enguany? (…) Almenys és “diferent”! (o així li diuen)

Estàndard
Periodisme local, Uncategorized, vida quotidiana

Els senyors de les bèsties


sitter_stay_by_cacodaemonia

Sentir-se propietari d’ algú es veu que sempre ha agradat a l’espècie humana. Des que l’esclavatge va passar a millor vida (o això diuen) han anat venint altres formes de servitud. Però potser la més acceptada és la que exerceixen alguns propietaris d’animals. Alguns que l’entenen com un gran amor i humanitat. I és que és millor persona aquell que té un gos. I és encara millor persona, aquell que és propietari d’un gos i li agraden tots els gossos, tant les merdes que deixen com la companyia que fan.

I no parlo dels meus amics i coneguts que tenen gos/gat/peix.  Ells no t’obliguen a que t’agradi el seu gos/gat/peix. Simplement el seu animal forma part de la seva vida perquè així ho han escollit. Com jo he escollit tenir un fill o viure al camp o no anar a missa. O no prendre més ciclamat. O fumar.

Parlo d’aquesta sensibilitat exacerbada d’alguns que aflora quan els toquen alguna cosa seva. De la seva propietat. Com quan algú critica un fill o algú de la família.  Aleshores volen destrals i s’afilen les urpes. La ciutadania és un concepte que s’esfuma quan algú se li acut fer algun comentari políticament incorrecte, sobretot, dels animals.

I és que es pot parlar del que hom vulgui.  Som tots molt verds. Molt oberts de mires. Molt generosos. Però no podem parlar dels animals d’altri. És com parlar de la mida dels seus membres, de la seva calba o de la seva mare.

CAVE CANEM

Llegia l’article del diari de Girona on es parla d’atacs de gossos a vianants. L’autor, bastant emprenyat, narra amb ets i uts la cossa que li va etzibar al darrer gos que el va atacar. Relata el soroll de la patacada. I carrega fort contra els irresponsables de propietaris que permeten aquest comportament dels seus animals. Tot seguit, un reguitzell de reaccions irades contra el seu article.

No em posicionaré mai a favor de la violència. Però si del civisme del sentit comú. I les persones han de tenir cura dels animals i de la relació dels seus animals amb la resta de persones. I més encara si comparteixen un mateix espai. Ja que els animals que viuen amb nosaltres, recordem, no són éssers autònoms. “Estimen” i són estimats. Ens ajuden a voltes. Ens distreuen. Ens fan la vida una mica millor. Però no són éssers autònoms. Senyors propietaris d’animals: Els animals no són persones.  I no en són precisament perquè ells, aquests que hem escollit que visquin o morin per nosaltres, mai podran decidir de viure d’una altra manera que no sigui aquesta.

Estàndard
Periodisme local, vida quotidiana

Cultureta


Ara ja farà més anys dels que vull reconèixer que vaig fer empipar a algú que admiro. Una dona que escriu i que brega per la cultura a Girona. Una enamorada del cinema que donava classes amb passió vírica. Cada cop que la llegeixo al diari em sap greu haver-li tocat allò que no sona amb un article immerescut.

Ahir , però, vaig tornar a sentir el mateix que em va fer escriure allò. Aquest cop no era al Truffaut, era a l’Auditori per escoltar en Roger Mas. Val a dir, que portava pressa i vaig entrar esverada a la sala quan em vaig adonar que em m’havia equivocat d’accés. Durant el temps que vaig invertir a entrar pel lloc on em pertocava, es van tancar les portes de la Sala. Eren les 7 en punt i el músics ja havien engegat les màquines.

De sobte, una hostessa amb cara de tenir morenes però amb un cutis molt ferm em va barrar el pas. A mi i a una desena de persones més que amb educada resignació abaixaven el cap mentre l’hostessa els fumia un moc cultural.

“Aquestes són les conseqüències d’arribar tard. Això no és el cinema”– ens va dir amb accent de Barcelona-.

I ens vam acomiadar de l’audició durant uns bona estona. En canvi, vam sentir el remenament de tasses i la cafetera de l’auditori. Cultureta, cultureta… Ni que fos el Liceu! Cultureta, cultureta! 20 euros per la cultureta!- Em deia el dimoni sorneguer que porto dins-.

Els altres desmanegats i jo miràvem a terra avergonyits mentre feiem girar la punta de la sabata, fins que vam sentir una ovació immensa que obria la porta com algú que vol sortir amb el llisquet posat. Aleshores, la magnànima agent de les normes de l’Auditori ens va  deixar entrar i seure en un raconet.

A partir d’aquell moment només puc dir que els aplaudiments entre els que ens camuflàvem per entrar sense molestar ningú, es van quedar curts. En Roger Mas hauria ben merescut puntualitat britànica. Emociona la veu i la intel·ligència d’algú que sap picar a l’ànima dels joves i l’ullet a aquells que van créixer amb la Nova cançó. Poesia i certa voluntat de no semblar massa seriós. Poesia i certa obsessió per la feina ben feta, malgrat un micròfon i una guitarra desllorigats, segurament només per culpa de la humitat de Girona.

Estàndard
Periodisme local, vida quotidiana

“Facebook és com barraques però sense fang”


Facebook, per tant, no és un herbari d’amistats.  Esdevé la petita ciutat de nosaltres. Facilita el retrobament feliç amb fantasmes de la infància, com aquell nen que et fotia cosses al pati i que ara t’envia records. Amb aquell noi tan popular, tan valent i tan gamberro que ara s’ha convertit en un funcionari panxut i al·lopècic, feliç posseïdor d’un monovolum carregat de criatures.

També hi ha qui és més selectiu i elitista, aquell espècimen realment estrany (tan estrany com un amic) : verd amb pèls i quatre potes, que no té ni  mòbil, ni mp3, ni Facebook.

 

Barraques. Un petit estudi antropològic

 Dissabte a la nit, quan encara no feia aquest fred indecent, ja havien començat les  festes del que diuen és el patró de la nostra ciutat. L’espectre de St. Narcís també devia estar a barraques perquè hi havia tot Déu, viu i mort.  La paraula que sonava més, a part “d’holaquètal” i “crisicollons” era “Facebook”. Hi havia un “Facebook” a cada rotllana de gironins, gots de plàstic i cervesa.

Va ser realment sorprenent comprovar com s’anaven obviant les convencionals presentacions a favor d’un “t’he vist al Facebook”. Ja no calia explicar massa res, que qui volgués saber d’ algú altre ja faria un parell de clics.

 Aleshores, deixant de banda les disfresses que es mostren a la xarxa, només caldrà aprofundir simplement en d’altres trivialitats, com la filosofia, la opinió política o l’existència esotèrica del canvi climàtic. Fumar en directe i veure què es perd entre el que es diu i el que es penja.

Comença una nova etapa per la destresa social, només apta per fariseus d’alta volada. Com diu un antic amic “Facebook és com barraques però sense fang”.

Estàndard
literatura, periodisme, Periodisme local, vida quotidiana

phylia electrònica


 Ja no cal anar a la carnisseria per posar-nos al dia de la vida dels altres. Tenim el senyor Facebook, degudament arremangat per servir-nos un bon bistec.

 Si Girona ja era petita, petita d’endins cap enfora,  avui s’ha rebel·lat com un indret molt més familiar i desacomplexat del que em pensava. Als habitants de la nostra ciutat, escampats arreu del territori, ja no els importa saludar més que electrònicament algú que pel carrer haguessin obviat.

 El motiu per a l’enrevessament de les relacions socials era molt més simple que la mala llet, la supèrbia o la simple selecció natural. Era vergonya!

Amics e amats

“Es donen en tot això unes diferències d’espècie, i tant els nostres amors, com les nostres amistats, són diferents. Hi ha tres classes d’amistats, igual que hi ha tres classes d’amabilitats [d’estimabilitats]. En cadascuna d’elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s’estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la natura del seu amor. Els que s’estimen per la utilitat no s’estimen per si mateixos, sinó amb l’esperança d’obtenir de l’altre algun bé. I el mateix ocorre amb els que s’estimen amb vista al plaer; no estimen les gents de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates.”

(Aristòtil. Ètica a Nicòmac Vlll, 2 i 3)

Ara mateix, un gegant imparable – penso en  el ninot descomunal  de Michelin dels Caçafantasmes-  ha pogut amb el pudor i la gelosia de sí. S”inicia un intercanvi brutal d’intimitat que arrabassa totes les reticències. Un intercanvi brutal d’intimitat, quasi seminal, que altrament només haguéssim rebut o tornat a  amics o amats. Aquelles amistats tan lligades en qualitat a la virtú, i en nombre  als dits d’una  mà.

Però arriba Facebook i es redimensiona el concepte d’amistat amb molta lleugeresa.  O només la paraula, diran alguns. Només és que es fa servir  “amistat”  de manera molt laxa.  Però és gastant l’us de les paraules que s’arriba a les mutacions dels seus sentits i, posteriorment  a la substitució dels seus referents per una altra cosa:

Atenem que s’agreguen persones que passen de ser figurants de carrer, de pati, de bar, de passadís a “amics”. Alguns hi tenen un pessebre de més de 500 figuretes. Suposo, espero, que ja es noten les diferències i que el que passa,  s’acosta més un petit plaer molt semblant al que es genera jugant amb algun simulador de vida. Suposo que, de la mateixa manera que ho sentim  fora de la xarxa, aquí també se senten les diferències amb l’antiga “philia”, tan útil com un mirall per l’ànima.

Estàndard
entrevista, Periodisme local

Entrevista a Roser Oliveras Oliver


Roser Oliveras Oliver
després dels punts suspensius
“Només obro joc”

Subiendo a los cielos. Oli sobre tela 293×195.

 

MAR BOSCH. GIRONA. La pintora gironina Roser Oliveras ho ha tornat a fer. Ha tornat a evolucionar. Sembla que en cada exposició, en cada nova manifestació del seu art, els crítics i els amants de la informació s’afanyin a trobar-li una nova etiqueta. Ha deixat enrere “allò que feia abans”.“Això d’ara” és diferent. Quin gran encert! Roser Oliveras i Oliver ha exposat habitualment a Girona des de 1987. També a Olot, Banyoles, Palafrugell, Blanes i Barcelona. Ha participat en nombroses mostres col•lectives i en biennals d’art contemporani.

Precisament a Punts suspensius, la seva darrera exposició, molts hi van trobar les closques de la crisàl•lide, metamorfòsica. Tornava el vermell després d’un llarg silenci expositiu, tornava també sobre ceràmiques. Eren bols i conques, pintades, que abans de res, abans dels seu hipotètic ús domèstic, plenes de rostres. Fragmentats, esquerdats –unes esquerdes tant semblants als accidents mortals que poden patir contra el terra, de la llar-, recompostes fortament –amb grapes metàl•liques-, en definitiva, fragilitat recomposta. Narració des del fragment. I ja li hem col•locat una altra etiqueta.

Diem que “allò que ha anat fent”, allò que és endins, enrere i dessota de l’obra, ho rastregem. En cada peça es mostra i s’oculta. Jo en diria, el flogist. Químicament inexistent. Alguna cosa que dorm en l’estil i el pensament, en tots els elements de la forma i del sentiment. Ho trobarem si prescindim d’etiquetes. Perquè hi trobarem un camí que va i ve de la figuració a l’abstracció, que enfonsa les arrels a l’imaginari mediterrani, de pell de brau, de feminitat poderosament espanyola pel que té de roig i de condensat, de terra, no de pàtria… i punts suspensius.

FIGURANTS PER LA SEDUCCIÓ

-Mar Bosch: Aquests personatges inquietants, aquests collages, aquestes nits, les llums, les penombres, els colors… ¿Si haguessis de posar-los-hi nom, quin seria?

-Roser Oliveras: “M’estàs demanant que em posi una etiqueta?”

-M.B: Sí, fes d’autocrítica.

R.O: “Crec que “Pintura de la seducció” hi aniria bé. Per ara. Perquè per sobre dels motius pictòrics hi ha una premissa bàsica que crec que no hem de deixar d’observar”.

-M.B: Parles d’atreure el públic? Això ja ho fas amb els cartells: colors de xoc, figures exuberants…

R.O: “Sí i no. Parlo d’un altre tipus de seducció. Que no la del reclam. “Pintura de la seducció” és el nom que portava una exposició que vaig fer al Palau de Caramany ja farà uns anys. Allà hi havia quadres com “festa sobre l’asfalt”. Aleshores Jaume Fàbregas va escriure que, per sobre del tema (la festa, l’espectacle, l’efusió en blau, groc, vermell) els gestos cromàtics aconseguien recrear un món on la pintura fos, per ella mateixa, seducció”.

-M.B: I de quina manera sedueix la teva pintura?

R.O: “Jo crec que hi ha moltes maneres de dir “el tema”. Al llarg de la meva carrera he volgut dir l’angoixa i la por. He intentat dir l’alegria que explota i l’amenaça, la intimitat i l’horror. A través del roig de les boques, les mans, la disposició dels cossos. No hi ha un missatge com hi pot haver en un cartell. El que hi ha és “la manera de dir-ho”. Vull dir que costa molt poc fer arribar el dolor pintant sang i fetge. O la tristesa mostrant figures que ploren. Prefereixo suggerir amb punts suspensius, que no dir allò que es diu després dels dos punts”.

PEL CAMÍ DE L’EXPRESSIÓ

M.B- Però això ven. Ven l’hiperrealisme. El detall i l’enumeració. Fins i tot en les emocions. Sembla que tornat a néixer un gust d’escola, de rigor formal. Hi ha qui pinta damunt de fotografies…

R.O: “Sí, això sempre hi ha estat. Hi ha d’haver gustos per tot.

M.B: gustos i disposició a entrar en joc… en certa manera oi?

R.O:” Sí. Si un espectador no està disposat a entrar en joc amb l’art, no entendrà gaire res. Buscarà que aquella casa que veu pintada tingui dues finestres, una porta i l’exacte to terrós el camí que porta al jardí mil•limètric. Virtuós, no dic que no. Pintar així, però, també és un risc. Perquè no fa prendre distància. Perquè qui contempla no té més opció que prendre-ho. I si, en comptes d’una casa, pintem un mort de la mateixa manera, per exemple, tindrem l’estómac de l’espectador ulcerat per sempre. Jo Vull dir el que vull dir sense fer mal i fent… sorpresa, síntesis, contrast.quantes coses eh?, diu l’artista picant l’ullet- I es pot ser igualment fidedigne d’aquesta manera. Suposo que el que sedueix és l’ambigüitat, el trànsit entre el bell i el grotesc, entre la placidesa i la solitud. El matís, si es vol, el posarà la recepció. Només obro joc”.

-M.B: Ara em fas pensar molt amb el que es diu de Pedro Almodóvar. Tot aquest seu univers cinematogràfic té molt d’aquesta mena de transmissió que dius.

R.O: “Touché! em declaro entusiasta del director manxec. A mi m’ha seduït. A les seves pel•lícules hi ha tot un manifest estètic. Acabes la pel•lícula amb la sensació que t’han explicat un conte, mentre el que t’ha dit era brutal.

-M.B: Però la brutalitat no és precisament el teu tema principal. Hem parlat molt de dolor i solitud… Però també ens portes escenes joia, pausada o a cent per hora. I escenes que no són escenes. Olors, fotografies, transparències, somnis. Si rastregem la teva obra què hi trobarem finalment?

-R.O: “Una etiqueta diferent a cada peça. Això suposo que és bona senyal”…

Actualment, l’artista prepara una exposició
per la
Fundació Àngel Planells.
Els preparatius apunten la casa modernista que té la
Fundació a Blanes. Presa per l’art, aquest
espai s’emplenarà, com es van omplir els patis
de Girona durant el temps de flors.

Estàndard
exposicions, Periodisme local

Els altres arquitectes, opinió


La Fontana d’Or s’omple de d’arquitectura d’espècie

Deia Schopenhauer que de la mateixa manera que els animals tenen urpes i banyes com a instruments al servei de l’espècie i per a la supervivència, l’home se serveix de l’intel.lecte, o més ben dit, l’espècie se serveix de l’intel.lecte de l’home, per a concorre’s. I és que passejant entre les arquitectures animals de l’exposició, un fotografia em va cridar l’atenció, una fotografia que la meva mirada humana-arquitectònica va concebre com a schopenhaueriana. 

A la fotografia hi podíem veure un boscam urbà amb les branques farcides de nius, una colònia de bernats pescaires. Al fons d’aquest primer pla, difosos, es deixaven veure entre el brancam, dos gratacels. En una imatge tres elements: natura, constructe i arquitectura. Testimoniatge de l’habilitat de l’instint adaptatiu davant les noves condicions del medi.  I les noves condicions del medi són determinantment humanes: el medi ambient, amb grans reserves naturals com ho feren els colons anglesos amb els pobles indígenes, és un medi eminentment humà. En el cas de les arquitectures humanes i altres epidèmies, l’element de domini s’expressava a l’exposició amb la reserva eufemística “nous hàbitats”.  D’aquesta manera, s’explica l’alteració de les característiques d’una zona per efecte d’una construcció i la conseqüent creació d’un nou hàbitat. Un nou hàbitat, curt i ras: de la mateixa manera que els animals tenen urpes i banyes per conservar-se, l’home, un dels éssers  més desemparats de la creació, adapta la natura a les exigències del seu organisme. Quin llarg camí cap a la demiúrgia constructora! Un lent i tortuós camí intentant desfer-nos del llast animal, de l’instint i del sense sentit en qualsevol constructe.   

Aquesta és l’arquitectura de  civilització i que en la civilització crescudeta dels nostres dies, que s’ha construït els seu propi medi físic i que crea, també, espais propis per viure ( i no sobreviure ) la seva existència. I la fotografia, aquella que hem deixat abandonada abans de tota aquesta declamació,  podria servir també d’imatge per al nivell més alt d’abstracció  de  l’habilitat constructora humana: l’urbanisme. I és que amb les imatges dels nous habitats, l’activitat humana senyoreja en front de la proesa animal que tenim davant dels nassos. Es mostra que hi ha un pla d’organització de la natura com part d’un programa planificació territorial. Però es mostra també que la natura, l’instint, o la voluntat que no obeeix a cap pla, s’alça entre la mascarada humana: Constructors i arquitectes en el mateix pla visual, el del servei a l’espècie.

Aleshores, tots aquells “ai mira quina gràcia!” referents a les bresques que semblen finestres de gratacels japonesos, o als habitatges troglodítics que semblen bresques, podrien fer pensar, i de fet l’ordre expositor així ho disposa,  que s’assemblen  ja que obeeixen als mateixos perquès. Perquès a la recerca de la climatització i l’habitabilitat, de la protecció, de l’alimentació i de la comunicació. Clavats. Queden servides les respostes per les semblances en les formes  i els estils, en els materials, en les estructures. Però presentant-ho així, confonem el perquè i el com. Que construïm com l’animal o que l’animal construeixi, a vegades, com l’home, és a dir, semblant talment posseïdor de plànols i anivelladors, no disposa  l’home a  ventar-se del copiright de l’autenticitat de la seva arquitectura. Arquitectura perquè és senyal d’un estat superior de consciència. Arquitectura perquè els seu llegat sobreviu a través de mecanismes de transmissió més auris, a saber, culturals. Arquitectura per la visualització d’un resultat final, perquè es realitza la construcció a través d’un COM ben  exclusiu de l’espècie. Un antropocentrisme galopant put darrera la divulgació de les ciències naturals.

 

Entre els edificis, sota els teulats, enmig de fils elèctrics, sobre els campanars. En definitiva, de tots aquests nous habitats que graciosament proporcionem a  la resta d’éssers vius, podríem extreure’n quelcom de profit. Aprendre una mirada que serveixi de segon acte de consciència, potser un altre pas en l’evolució que no sigui de secció o de distància. S’ha  partit massa alegrement la línia entre constructors i arquitectes. Perquè aquesta nostra arquitectura va assajar  a construir-se d’entre els arbres. D’aquests arbres que ara conservem com una curiositat a les ciutats. I havent -ne baixat milions d’anys més tard, resideixen entre nosaltres encara, els parents llestos dels altres arquitectes.

Estàndard