Molt a la barthesiana, Sontag també recorda que la fotografia és una constatació de la mort. El fotògraf esdevé un agent de la mort. L’objecte fotografiat, com deiem a les paraules dedicades a la càmera lúcida, a més d’un document de presència és un certificat de que allò fotografiat ja no és ni serà mai del a mateixa manera. La llum del referent se’ns transporta als ulls a traves d’aquesta imatge fotogràfica impresa en el paper i, com un acte màgic ressuscita i ens punxa quelcom de viu d’aquest objecte melancòlic del qual la fotografia només és la constatació de la seva mort. Sontag en diu el “memento mori” , allò que constatven els llatins al carpe diem. Carpe diem però memento mori. Gaudeix del moment, però pensant en la mort. Hi ha algun objecte més melangiós que aquest? Hi ha algun acte de crueltat més intolerable? “Memento mori. Fer una fotografia és participar de la mortalitat, vulnerabilitat, mutabilitat d’una altra persona o cosa. Precisament perquè seccionen un moment i el congelen, totes les fotografies són el testimoni de la despietada dissolució del temps”.
marboscholiveras 